Preparem un conte!

Hola famílies!

El passat diumenge varem dibuixar i fer titelles d’animals i monstres per poder fer un conte la propera vegada que ens reunim.

Els dibuixos varen quedar força bonics: alguns pingüins, algunes granotes i molts d’altres. Per al següent dia d’esplai, cada nen pot anar pensant un nom per a la seva figura per poder construir el conte.

Despres monitores i nens varem estar xarrant una estona.

Fins la propera!

Engeguem el 2021!

Deixem enrere el 2020 per començar el 2021 amb més energia que mai, i és que en aquest últim esplai… Hem conegut catalans que, com nosaltres, també viuen a altres països. Estem molt contents d’haver pogut compartir una estoneta amb nens i nenes de Vitòria i de París. Esperem tornar-vos a veure aviat!

En aquest esplai hem començat presentant-nos i compartint alguns dels regals que hem rebut al llarg d’aquestes vacances de Nadal. Alguns els ha cagat el tió, d’altres els ha portat Sant Nicolau, d’altres l’Olentzero i d’altres els Reis. Quina sort hem tingut!

Després de recordar una mica les vacances, ens hem separat entre petits i grans, i els petits hem estat jugant a l’intrús. Hem parat molta atenció, i hem pogut descobrir les imatges que desentonaven en cada diapositiva!

Els grans hem parlat de les tradicions catalanes i de com hem celebrat el Nadal en els diferents llocs on ens trobavem. Hem vist algunes nadales que existeixen en diverses llengües, com la de Santa Nit! I hem descobert com es diu en uns quants idiomes. Estem fets uns experts! Finalment, hem reflexionat sobre què desitgem per aquest 2021…

Esperem que hagueu gaudit molt del primer esplai de l’any, fins aviat!

Les monitores

Ens preparem pel Nadal

Benvolgudes famílies,

El passat diumenge varem fer manulaitats nadalenques per zoom.

Ens varem dividir en dos grups: uns nens varen fer una estrella de papiroflèxia per decorar la casa i/o l’arbre i els altres un ninot de neu amb un rotllo de paper i cotó.

Totes les manualitats varen quedar molt maques i ens ho vem passar molt bé fent-les!

Fins a la propera,

Les monitores de l’Esplai

S’apropa el desembre…

Benvolgudes famílies,

Aquesta setmana el Casal ens ha fet un encàrrec que ens fa molta il·lusió… Prepararem una felicitació de Nadal! I és que ja s’apropa el desembre i comencen a omplir-se els carrers de llumetes que ens recorden que venen dies festius!

Per això en aquest esplai hem començat a preparar un poema de Miquel Martí i Pol, que ens ajudarà a recordar algunes de les coses importants en la nostra celebració de Nadal. A més a més, els petits hem estat fent una petita gincama, on hem buscat per cadascuna de les nostres cases coses que tinguessin una característica en comú: el mateix color, una textura suau, una forma quadrada… Quina feinada, però ens ho hem passat molt bé!

Els grans, després de veure el poema i treballar-ne alguns versos amb aquest quiz, hem fet un joc de vocabulari. Hem acordat algunes categories (país o ciutat, menjar o beguda, nom propi…) i hem intentat trobar una paraula per cada categoria amb la lletra que triàvem a cada torn. Algunes eren ben complicades, però entre tots hem pogut trobar idees!

Ara toca preparar-nos per aprendre el poema, esperem poder-lo compartir amb tothom ben aviat!

Primer dia de l’Esplai virtual

Estimats pares,

El 15 de novembre vem fer la primera sesió de l’Esplai per Zoom.

Malgrat les dificultats tècniques que suposa haver de fer activitats per internet, vàrem aconseguir passar-nos-ho bé fent diverses coses.

D’un costat, els petits van mirar el capítol de les set cabretes de les tres bessones i el vàren comentar per video trucada. També vàren compartir amb els altres els dibuixos que havien fet dels seus animals preferits i vàren resoldre unes quantes endevinalles.

De l’altre costat, els grans vàren mirar un capítol d’en Tintín i, després, vàren jugar al Kahoot, que consisteix en fer un quizz el més ràpid possible. Els guanyadors vàren ser en Roger i la Maria!

Finalment, la tarda va resultar molt entrentinguda.

Fins a la propera,

Les monitores de l’Esplai.

Celebrem la castanyada!

Hola a tots i totes,

El passat 18 d’octubre vam celebrar la castanyada. Per temes d’higiene per covid aquest any no hem pogut fer panellets pero ens ho hem passat bé igualment. 

El grup dels grans ha fet una gimcana al parc del cinquantenari. Es van dividir en dos grups i anaven fent proves per aconseguir enganxines amb els dibuixos de moniatos, castanyes i panellets. 

El grup dels petits van aprendre la cançó i el ball de la castanyera. Després van anar al parc del cinquantenari i van fer un joc amb les castanyes que van recollir de terra. 

Com no ens va ploure massa, vam poder gaudir forca del parc en plena tardor!

Finalment, vam berenar tots junts al local del casal.

Bones vacances de Tots Sants i fins la propera!

– Monitores del esplai

Inici del curs 2020-2021 a l’Esplai

Benvolguts pares,

el passat 4 d’octubre vam començar el nou curs de l’esplai amb molta il lusió malgrat les cicumstàncies. A més, hem donat la benvinguda a noves monitores.

Primer de tot, hem esperat l’arribada dels nens i les nenes per, un cop tots a la sala, començar fent activitats de coneixença.

Després, hem anat tots plegats al parc del cinquantenari a fer jocs per aprendre a conèixer-nos millor. Ens ho hem passat molt bé jugant al joc del globus, el pistoler i molts d’altres. El grup dels petit també han fet un trenet i han cantat cançons.

Per acabar la tarda d’esplai, hem tornat al local, hem berenat i hem continuat jugant a jocscom el pictionary.

Tot plegat, ha estat una tarda ben divertida i un bon inici de curs.

Fins la propera!

-Monitores de l’Esplai

Contes per a un confinament – 4 Abril 2020

Se’ls havia girat feina. Ara que tenien a la meitat de la població mundial més vulnerable que mai, havien d’aprofitar. Últimament, entre el ioga, el mindfulness, les dietes sanes i el cooperativisme, semblava que tothom se’ls volia treure de sobre. Però ara que la sensibilitat de la gent estava arribant al seu límit, seria més fàcil que els tornessin a fer cas. La xocolata i els pastissos van ser el que va irrompre a les cases amb menys resistència. La dita “el roce hace el cariño” tampoc va tardar a fer-se efectiva i els llits es van convertir en els grans santuaris del plaer. I quina mandra llevar-se quan no s’havia d’anar enlloc. Però tant de “roce” aviat va fer aflorar els primers crits i les primeres discussions, també incentivades pels expedients de regulació temporal. Les empreses, veient el que els venia a sobre, no estaven disposades a gastar ni un duro en els seus treballadors. Sempre quedaven les festes als balcons, que sempre succeïen a barris que no eren el teu. Per què la resta de la gent tenia veïns més divertits? I a tot això, el govern central es creia superior a tothom i no parava de treure militars a les rodes de premsa que es creien els amos del país. L’Infern era una festa. Els set pecats capitals estaven exultants.

Però un matí, quan el món es va llevar, no es podia creure el que veia. Els carrers, les places i els balcons estaven inundats per un mar d’hortènsies blaves. Un veí amb insomni va explicar que durant la nit havia vist com totes aquelles flors queien del cel, com si fossin una fina pluja de primavera. Molts es van sumar a la seva història. Aquella nit havien plogut hortènsies. La gent les va utilitzar per decorar els balcons, les finestres i l’interior de les cases. I l’aroma de les flors aviat va començar a fer el seu efecte. El bròquil va esgotar-se dels supermercats, que no sabien què fer amb l’excedent de xocolata que ja ningú comprava. La gent es llevava a les sis del matí cada dia per fer ioga, pilates i taichí. Les parelles van convenir que era millor donar-se un espai i van fer-se un horari per repartir-se les habitacions de la casa. Les empreses van decidir donar tots els seus diners a la sanitat i es va decidir limitar les festes als balcons a alguna cosa que tothom pogués fer: tocar la flauta dolça. El govern va caure rendit a l’evidència que ho estava fent tot malament i es va enfonsar.

Els set pecats capitals treien foc pels queixals. Per què el Cel sempre s’havia de ficar pel mig? Volien jugar? Doncs ells també jugarien. Tenien l’antídot perfecte per aquella pluja d’hortènsies. Una pluja de cards. Però on podien trobar tants i tants cards? Fàcil. A Escòcia. Allà el card era la flor nacional i n’hi havia per tot arreu. Els set pecats capitals van arreplegar totes les fúries de l’Infern i junts van anar cap a Escòcia. Es van posar a recollir cards fins que en van tenir suficients per inundar el planeta sencer. El matí següent, el món es va llevar cobert d’aquelles flors liles. Però el Cel no va tardar a reaccionar, i la nit següent va tornar a fer ploure hortènsies. Així, quan una nit plovien hortènsies, la següent plovien cards. La gent va començar a decorar les seves cases amb les dues flors i la combinació d’aromes va inundar les ciutats i els pobles. I es feien pastissos de xocolata, però també es menjava sa. I les parelles feien l’amor, però també es donaven el seu espai. I la gent feia exercici, però es permetia el luxe de ser mandrosa en alguns moments. I seguia havent-hi discussions, però també reconciliacions. I les festes als balcons també aplaudien el nen o la nena que decidia tocar la flauta dolça per als seus veïns. I les empreses van decidir pagar als treballadors la part del seu sou que l’atur no cobria (és un conte, no?). I el govern va acceptar els seus errors, va treure els militars de les rodes de premsa, i va decidir escoltar més i parlar menys.

Conte de l’Elna Roca amb les paraules

SET PECATS CAPITALS

ESCÒCIA

HORTÈNSIES

Contes per a un confinament – 3 Abril 2020

Ell, que havia somiat a destapar les històries més fosques. Que havia somiat a perseguir casos de pederàstia i de corrupció. Que estava disposat a treballar les hores que fessin falta investigant i redactant articles que traguessin a la llum les mentides de la societat. Ell, que ja de ben petit volia ser presentador del telenotícies de TV3. Per què la vida l’havia tractat així? Tenia una vocació, que ja és més del que molta gent pot dir. I estava disposat a fer el que fos per complir-la. Però la vida no li havia posat fàcil. No havia aconseguit entrar a la carrera de periodisme per tres dècimes. Va estar a punt de renunciar al seu somni, però no ho va fer. Es va mantenir ferm i va començar una altra carrera, un succedani on anaven a parar tots aquells que no entraven a periodisme. Encara tenia una oportunitat. Va aconseguir fer les pràctiques en un prestigiós diari, on l’únic que li feien fer era posar els símbols meteorològics als mapes del temps i resoldre els mots encreuats per veure si estaven ben fets. Però ell ho feia amb tota la passió del món, pensant que aquell només era el primer pas cap a una carrera d’èxit. S’ha de començar per baix. El que no imaginava era que es podia anar encara més baix. Quan va acabar la carrera, després de dos anys buscant feina, va aconseguir que el contractessin en un diari local. S’encarregaria d’una secció. L’horòscop. Ell, que el que volia era destapar la veritat i posar la pell de gallina a la societat, es va trobar redactant frases inventades per a fer sentir bé els lectors. Va pensar que, tot i que atemptava contra tots els seus principis ètics, era un esforç que havia de fer per a poder escalar. Però ja portava tres anys escrivint l’horòscop.

Tot això és el que pensava mentre observava les aigües ràpides del riu que passaven per sota seu. Podria saltar i acabar amb tot d’una vegada. Però, per què enganyar-se. Aquell pont no estava ni a dos metres d’alçada i el riu no era suficientment profund. Com a màxim es trencaria una cama si queia malament sobre una de les pedres que sobresortien. “Prendràs una decisió que marcarà la teva vida per sempre”, deia el seu horòscop avui. Mira, aquesta vegada l’havia encertat. A veure si encara seria vident. Va creuar el riu i es va endinsar en aquell bosc que coneixia tan bé. Hi anava sovint per evadir-se de la seva avorrida vida. Per pensar. Per somiar. Aux! Alguna cosa li acabava de punxar el peu. Va aixecar la sabata i va veure que tenia un punxó clavat a la sola. Un punxó? Aleshores es va adonar que tot el terra estava ple de punxons, com si a algú li haguessin caigut. Si hagués estat en un millor estat d’ànim o si aquest incident hagués passat uns anys abans, no hauria dubtat ni un moment a recórrer tot el terreny buscant pistes sobre aquells misteriosos punxons, com un Sherlock Holmes qualsevol. Però no ho va fer. El que sí que va fer, sense saber ben bé per què, va ser quedar-se un dels punxons. Uns dies després, li va explicar l’anècdota a un amic i li va ensenyar el punxó que havia guardat. Misteriosament al dia sobre substàncies il·legals, l’amic li va explicar que allò no era un punxó, que era una de les noves agulles amb que una banda de narcotraficants estava traficant. Després de prometre a l’amic que no diria res sobre ell, el nostre periodista frustrat va anar a la policia que, gràcies a la seva col·laboració, va aconseguir atrapar la banda criminal.

Degut a la seva implicació en el cas, el diari on treballava li va deixar escriure la notícia. Altres periodistes el van trucar per entrevistar-lo i un diari estatal li va demanar que escrivís un reportatge sobre el cas. Dues pàgines senceres per a ell! Estava exultant. I ara us podria explicar que a partir d’aquell dia, el periodista va saltar a la fama i es va convertir en una de les persones més influents del país. Però no. Com passa amb totes les notícies, la gent aviat se’n va oblidar, igual com del periodista que l’havia tret a la llum. Però no tot és foscor. El diari local on treballava li va oferir deixar de fer l’horòscop i canviar de secció. A economia. Millor això que res. Ara ja es podia considerar un periodista de cap a peus.

Conte de l’Elna Roca, amb les paraules

BOSC

PERIODISTA FRUSTRAT

PUNXÓ

Contes per a un confinament – 2 Abril 2020

Va obrir els ulls. Li feia molt mal el cap. Què havia passat? Estava estirat en un llit, però no era el seu llit. L’habitació estava en penombra. Entreveia un sostre alt amb una làmpada d’aranya desllustrada. Va girar el cap molt a poc a poc, resseguint la paret de pedra. Entre mig d’unes cortines espesses entrava un raig de llum. Va seguir analitzant l’habitació amb la mirada. On era? Tot tenia un aire d’antic esplendor abandonat. No semblava que hi hagués ningú més a l’habitació. A l’incorporar-se, el cap li va donar voltes. Tommy, Tommy, Tommy. Grace? No, no era real. Però coneixia aquella sensació. L’havien drogat? Va comprovar les seves pertinences. Com sospitava, li havien pres la pistola i la boina. Qui podia haver estat? Els italians? Els escocesos? Els xinesos? No recordava res. Es va apropar a la finestra i, prenent totes les precaucions, va apartar una mica la cortina per mirar a l’exterior. Un prat verd amb un bosc al fons s’estenia sota els seus peus. Escòcia. Com havia arribat fins allà? Va intentar obrir la finestra, sense èxit. Igualment, s’hagués matat si hagués saltat des d’aquella alçada. Va anar cap ala porta. Estava oberta. A l’altra banda, un passadís de pedra fred i fosc, desert, amb unes escales que baixaven al fons. Va avançar, sigil·losament. Al passadís hi havia dues portes més. Tancades. Va baixar les escales. Un altre passadís, més portes tancades, més escales. Va seguir baixant fins que va arribar a una cuina enorme. Era una cuina molt antiga, es veia que feia anys que ningú la feia servir. Va examinar tots els armaris i calaixos buscant algun estri que li pogués servir per defensar-se. Però només va trobar una mà de morter. Millor això que res. Armat amb la mà de morter, es va dirigir cap a una porta petita que hi havia a l’altra banda de la cuina. Va entrar a un saló immens amb una taula llarguíssima rodejada de cadires. A diferència de la resta del castell, aquella habitació estava neta i lluent. La taula estava parada amb tots els luxes. De sobte, la porta que hi havia a l’altra banda del menjador es va obrir i en va sortir una noia carregant una safata plena de tovallons ben plegats. Al veure’l, la noia, espantada, va deixar caure la safata i va sortir corrents per on havia entrat. Sense pensar-s’ho, en Tommy va començar a córrer darrere seu. Van pujar escales, van travessar passadissos i, finalment, la noia va entrar a una habitació encapçalada per dues grans portes de fusta. En Tommy va dubtar. No sabia qui hi hauria a l’altra banda. Els escocesos podien cosir-lo a trets només creuar les portes. I la seva única defensa era una mà de morter. Però va reflexionar. Si aquella gent l’havia tingut inconscient a les seves mans i no l’havia matat, no ho farien ara, al menys sense abans donar-li una explicació. Va respirar, i, d’una revolada, va entrar a l’habitació disposat a encarar-se amb tot aquell que se li posés al davant. Però, per sorpresa seva, a l’altra banda només hi havia la seva tia Polly estirada en un divan. Quan ella el va veure, amb aquella cara d’incredulitat i la mà de morter encara aixecada sobre el cap, va esclatar a riure.

– Tommy, aquestes pastilles que et prens et mataran. T’agrada la meva nova casa? Encara li falten alguns retocs. Habitacions per renovar, pensar què faig amb les cuines velles, i cal canviar la decoració de l’entrada. Si no haguessis arribat que no et podies ni mantenir de peu, hauries vist que els colors són horrorosos.

Mentre la Polly parlava, l’Ada, la germana d’en Tommy, va entrar tranquil·lament per la porta.

– Tommy, ja has felicitat la tia Polly? I… què fas amb una mà de morter?

Conte de l’Elna Roca, amb les paraules

CASTELL

TOMMY SHELBY

MÀ DE MORTER