Inici del curs 2020-2021 a l’Esplai

Benvolguts pares,

el passat 4 d’octubre vam començar el nou curs de l’esplai amb molta il lusió malgrat les cicumstàncies. A més, hem donat la benvinguda a noves monitores.

Primer de tot, hem esperat l’arribada dels nens i les nenes per, un cop tots a la sala, començar fent activitats de coneixença.

Després, hem anat tots plegats al parc del cinquantenari a fer jocs per aprendre a conèixer-nos millor. Ens ho hem passat molt bé jugant al joc del globus, el pistoler i molts d’altres. El grup dels petit també han fet un trenet i han cantat cançons.

Per acabar la tarda d’esplai, hem tornat al local, hem berenat i hem continuat jugant a jocscom el pictionary.

Tot plegat, ha estat una tarda ben divertida i un bon inici de curs.

Fins la propera!

-Monitores de l’Esplai

Contes per a un confinament – 4 Abril 2020

Se’ls havia girat feina. Ara que tenien a la meitat de la població mundial més vulnerable que mai, havien d’aprofitar. Últimament, entre el ioga, el mindfulness, les dietes sanes i el cooperativisme, semblava que tothom se’ls volia treure de sobre. Però ara que la sensibilitat de la gent estava arribant al seu límit, seria més fàcil que els tornessin a fer cas. La xocolata i els pastissos van ser el que va irrompre a les cases amb menys resistència. La dita “el roce hace el cariño” tampoc va tardar a fer-se efectiva i els llits es van convertir en els grans santuaris del plaer. I quina mandra llevar-se quan no s’havia d’anar enlloc. Però tant de “roce” aviat va fer aflorar els primers crits i les primeres discussions, també incentivades pels expedients de regulació temporal. Les empreses, veient el que els venia a sobre, no estaven disposades a gastar ni un duro en els seus treballadors. Sempre quedaven les festes als balcons, que sempre succeïen a barris que no eren el teu. Per què la resta de la gent tenia veïns més divertits? I a tot això, el govern central es creia superior a tothom i no parava de treure militars a les rodes de premsa que es creien els amos del país. L’Infern era una festa. Els set pecats capitals estaven exultants.

Però un matí, quan el món es va llevar, no es podia creure el que veia. Els carrers, les places i els balcons estaven inundats per un mar d’hortènsies blaves. Un veí amb insomni va explicar que durant la nit havia vist com totes aquelles flors queien del cel, com si fossin una fina pluja de primavera. Molts es van sumar a la seva història. Aquella nit havien plogut hortènsies. La gent les va utilitzar per decorar els balcons, les finestres i l’interior de les cases. I l’aroma de les flors aviat va començar a fer el seu efecte. El bròquil va esgotar-se dels supermercats, que no sabien què fer amb l’excedent de xocolata que ja ningú comprava. La gent es llevava a les sis del matí cada dia per fer ioga, pilates i taichí. Les parelles van convenir que era millor donar-se un espai i van fer-se un horari per repartir-se les habitacions de la casa. Les empreses van decidir donar tots els seus diners a la sanitat i es va decidir limitar les festes als balcons a alguna cosa que tothom pogués fer: tocar la flauta dolça. El govern va caure rendit a l’evidència que ho estava fent tot malament i es va enfonsar.

Els set pecats capitals treien foc pels queixals. Per què el Cel sempre s’havia de ficar pel mig? Volien jugar? Doncs ells també jugarien. Tenien l’antídot perfecte per aquella pluja d’hortènsies. Una pluja de cards. Però on podien trobar tants i tants cards? Fàcil. A Escòcia. Allà el card era la flor nacional i n’hi havia per tot arreu. Els set pecats capitals van arreplegar totes les fúries de l’Infern i junts van anar cap a Escòcia. Es van posar a recollir cards fins que en van tenir suficients per inundar el planeta sencer. El matí següent, el món es va llevar cobert d’aquelles flors liles. Però el Cel no va tardar a reaccionar, i la nit següent va tornar a fer ploure hortènsies. Així, quan una nit plovien hortènsies, la següent plovien cards. La gent va començar a decorar les seves cases amb les dues flors i la combinació d’aromes va inundar les ciutats i els pobles. I es feien pastissos de xocolata, però també es menjava sa. I les parelles feien l’amor, però també es donaven el seu espai. I la gent feia exercici, però es permetia el luxe de ser mandrosa en alguns moments. I seguia havent-hi discussions, però també reconciliacions. I les festes als balcons també aplaudien el nen o la nena que decidia tocar la flauta dolça per als seus veïns. I les empreses van decidir pagar als treballadors la part del seu sou que l’atur no cobria (és un conte, no?). I el govern va acceptar els seus errors, va treure els militars de les rodes de premsa, i va decidir escoltar més i parlar menys.

Conte de l’Elna Roca amb les paraules

SET PECATS CAPITALS

ESCÒCIA

HORTÈNSIES

Contes per a un confinament – 3 Abril 2020

Ell, que havia somiat a destapar les històries més fosques. Que havia somiat a perseguir casos de pederàstia i de corrupció. Que estava disposat a treballar les hores que fessin falta investigant i redactant articles que traguessin a la llum les mentides de la societat. Ell, que ja de ben petit volia ser presentador del telenotícies de TV3. Per què la vida l’havia tractat així? Tenia una vocació, que ja és més del que molta gent pot dir. I estava disposat a fer el que fos per complir-la. Però la vida no li havia posat fàcil. No havia aconseguit entrar a la carrera de periodisme per tres dècimes. Va estar a punt de renunciar al seu somni, però no ho va fer. Es va mantenir ferm i va començar una altra carrera, un succedani on anaven a parar tots aquells que no entraven a periodisme. Encara tenia una oportunitat. Va aconseguir fer les pràctiques en un prestigiós diari, on l’únic que li feien fer era posar els símbols meteorològics als mapes del temps i resoldre els mots encreuats per veure si estaven ben fets. Però ell ho feia amb tota la passió del món, pensant que aquell només era el primer pas cap a una carrera d’èxit. S’ha de començar per baix. El que no imaginava era que es podia anar encara més baix. Quan va acabar la carrera, després de dos anys buscant feina, va aconseguir que el contractessin en un diari local. S’encarregaria d’una secció. L’horòscop. Ell, que el que volia era destapar la veritat i posar la pell de gallina a la societat, es va trobar redactant frases inventades per a fer sentir bé els lectors. Va pensar que, tot i que atemptava contra tots els seus principis ètics, era un esforç que havia de fer per a poder escalar. Però ja portava tres anys escrivint l’horòscop.

Tot això és el que pensava mentre observava les aigües ràpides del riu que passaven per sota seu. Podria saltar i acabar amb tot d’una vegada. Però, per què enganyar-se. Aquell pont no estava ni a dos metres d’alçada i el riu no era suficientment profund. Com a màxim es trencaria una cama si queia malament sobre una de les pedres que sobresortien. “Prendràs una decisió que marcarà la teva vida per sempre”, deia el seu horòscop avui. Mira, aquesta vegada l’havia encertat. A veure si encara seria vident. Va creuar el riu i es va endinsar en aquell bosc que coneixia tan bé. Hi anava sovint per evadir-se de la seva avorrida vida. Per pensar. Per somiar. Aux! Alguna cosa li acabava de punxar el peu. Va aixecar la sabata i va veure que tenia un punxó clavat a la sola. Un punxó? Aleshores es va adonar que tot el terra estava ple de punxons, com si a algú li haguessin caigut. Si hagués estat en un millor estat d’ànim o si aquest incident hagués passat uns anys abans, no hauria dubtat ni un moment a recórrer tot el terreny buscant pistes sobre aquells misteriosos punxons, com un Sherlock Holmes qualsevol. Però no ho va fer. El que sí que va fer, sense saber ben bé per què, va ser quedar-se un dels punxons. Uns dies després, li va explicar l’anècdota a un amic i li va ensenyar el punxó que havia guardat. Misteriosament al dia sobre substàncies il·legals, l’amic li va explicar que allò no era un punxó, que era una de les noves agulles amb que una banda de narcotraficants estava traficant. Després de prometre a l’amic que no diria res sobre ell, el nostre periodista frustrat va anar a la policia que, gràcies a la seva col·laboració, va aconseguir atrapar la banda criminal.

Degut a la seva implicació en el cas, el diari on treballava li va deixar escriure la notícia. Altres periodistes el van trucar per entrevistar-lo i un diari estatal li va demanar que escrivís un reportatge sobre el cas. Dues pàgines senceres per a ell! Estava exultant. I ara us podria explicar que a partir d’aquell dia, el periodista va saltar a la fama i es va convertir en una de les persones més influents del país. Però no. Com passa amb totes les notícies, la gent aviat se’n va oblidar, igual com del periodista que l’havia tret a la llum. Però no tot és foscor. El diari local on treballava li va oferir deixar de fer l’horòscop i canviar de secció. A economia. Millor això que res. Ara ja es podia considerar un periodista de cap a peus.

Conte de l’Elna Roca, amb les paraules

BOSC

PERIODISTA FRUSTRAT

PUNXÓ

Contes per a un confinament – 2 Abril 2020

Va obrir els ulls. Li feia molt mal el cap. Què havia passat? Estava estirat en un llit, però no era el seu llit. L’habitació estava en penombra. Entreveia un sostre alt amb una làmpada d’aranya desllustrada. Va girar el cap molt a poc a poc, resseguint la paret de pedra. Entre mig d’unes cortines espesses entrava un raig de llum. Va seguir analitzant l’habitació amb la mirada. On era? Tot tenia un aire d’antic esplendor abandonat. No semblava que hi hagués ningú més a l’habitació. A l’incorporar-se, el cap li va donar voltes. Tommy, Tommy, Tommy. Grace? No, no era real. Però coneixia aquella sensació. L’havien drogat? Va comprovar les seves pertinences. Com sospitava, li havien pres la pistola i la boina. Qui podia haver estat? Els italians? Els escocesos? Els xinesos? No recordava res. Es va apropar a la finestra i, prenent totes les precaucions, va apartar una mica la cortina per mirar a l’exterior. Un prat verd amb un bosc al fons s’estenia sota els seus peus. Escòcia. Com havia arribat fins allà? Va intentar obrir la finestra, sense èxit. Igualment, s’hagués matat si hagués saltat des d’aquella alçada. Va anar cap ala porta. Estava oberta. A l’altra banda, un passadís de pedra fred i fosc, desert, amb unes escales que baixaven al fons. Va avançar, sigil·losament. Al passadís hi havia dues portes més. Tancades. Va baixar les escales. Un altre passadís, més portes tancades, més escales. Va seguir baixant fins que va arribar a una cuina enorme. Era una cuina molt antiga, es veia que feia anys que ningú la feia servir. Va examinar tots els armaris i calaixos buscant algun estri que li pogués servir per defensar-se. Però només va trobar una mà de morter. Millor això que res. Armat amb la mà de morter, es va dirigir cap a una porta petita que hi havia a l’altra banda de la cuina. Va entrar a un saló immens amb una taula llarguíssima rodejada de cadires. A diferència de la resta del castell, aquella habitació estava neta i lluent. La taula estava parada amb tots els luxes. De sobte, la porta que hi havia a l’altra banda del menjador es va obrir i en va sortir una noia carregant una safata plena de tovallons ben plegats. Al veure’l, la noia, espantada, va deixar caure la safata i va sortir corrents per on havia entrat. Sense pensar-s’ho, en Tommy va començar a córrer darrere seu. Van pujar escales, van travessar passadissos i, finalment, la noia va entrar a una habitació encapçalada per dues grans portes de fusta. En Tommy va dubtar. No sabia qui hi hauria a l’altra banda. Els escocesos podien cosir-lo a trets només creuar les portes. I la seva única defensa era una mà de morter. Però va reflexionar. Si aquella gent l’havia tingut inconscient a les seves mans i no l’havia matat, no ho farien ara, al menys sense abans donar-li una explicació. Va respirar, i, d’una revolada, va entrar a l’habitació disposat a encarar-se amb tot aquell que se li posés al davant. Però, per sorpresa seva, a l’altra banda només hi havia la seva tia Polly estirada en un divan. Quan ella el va veure, amb aquella cara d’incredulitat i la mà de morter encara aixecada sobre el cap, va esclatar a riure.

– Tommy, aquestes pastilles que et prens et mataran. T’agrada la meva nova casa? Encara li falten alguns retocs. Habitacions per renovar, pensar què faig amb les cuines velles, i cal canviar la decoració de l’entrada. Si no haguessis arribat que no et podies ni mantenir de peu, hauries vist que els colors són horrorosos.

Mentre la Polly parlava, l’Ada, la germana d’en Tommy, va entrar tranquil·lament per la porta.

– Tommy, ja has felicitat la tia Polly? I… què fas amb una mà de morter?

Conte de l’Elna Roca, amb les paraules

CASTELL

TOMMY SHELBY

MÀ DE MORTER

Contes per a un confinament – 1 Abril 2020

En aquell saló infinit, mai hi faltava de res. Menjar, beguda, música… Estava decorat luxosament, amb els sostre ple dels escuts de tots aquells que morien en combat. Tot era d’una mida titànica. Però sens dubte, el que més despertava l’admiració dels nouvinguts eren les banyes on se servia l’hidromel. No eren banyes de veritat, com les que s’utilitzaven al món dels vius, eren unes banyes de vidre de formes impossibles. Hi havia milers de banyes diferents i no n’hi havia cap d’igual a una altra. L’encarregada de fabricar-les era Flora, una bufadora de vidre que el propi Odín en persona havia fet portar d’un altre lloc i un altre temps feia tant, que ni ella mateixa recordava la seva vida abans d’arribar al Valhalla. Com que tots els guerrers i guerreres que arribaven preguntaven per aquelles banyes, tots sentien a parlar de Flora. I era tanta l’admiració que li professaven que era convidada a totes les festes que se celebraven, unes festes que duraven dies, inclús setmanes. Flora era considerada per tots els veterans com una vikinga més.

Un dia, mentre estaven celebrant una d’aquestes festes eternes, va arribar un nou hoste. Com sempre, Odín va sortir a rebre’l. Estava moll de cap a peus, cobert de sang seca i li faltava la part superior del crani. Se’l veia desorientat. El seu nom era Aren i va explicar que havien atacat el seu vaixell. Però no recordava gaire cosa més. Es va mirar.

– Estic viu?

Tots els vikings van riure, amistosament. Es podien comptar amb els dits d’una mà aquells que no havien fet aquella pregunta a l’arribar. Odín li va explicar la seva situació: havia mort en batalla i això li havia concedit el dret d’accedir al Valhalla, la seva humil llar. El nouvingut va fer una cara estranya. Molt estranya. Com si tingués ganes de vomitar. I va vomitar. Va vomitar munts i munts de sorra. No podia parar. Va vomitar tanta sorra que el saló va quedar soterrat. Els vikings, coberts fins al coll, es van començar a posar nerviosos. No es podien moure. Però aviat Odín va solucionar el problema. Va transformar la sorra en aigua, que va sortir ràpidament per les portes i finestres.

Temps després, tots recordarien aquell incident entre somriures. Aren es va adaptar ràpid, tot i que va seguir vomitant petites quantitats de sorra de tant en tant. Com tots, quan va veure les magnífiques banyes de vidre, va preguntar per Flora. Els dos es van entendre de seguida. Aren era molt curiós i volia conèixer tots els detalls de com feia aquelles obres d’art. Li va demanar si podia anar un dia al seu taller a veure com treballava. Flora es va sorprendre. Mai ningú li havia demanat conèixer els secrets del vidre de tan a prop. Va dubtar. Però, il·lusionada de poder ensenyar el seu art a algú, va acceptar. Aren va resultar ser un alumne exemplar i, a poc a poc, el taller de Flora es va anar omplint de sorra. I aviat no només va ser el seu taller, sinó també la petita casa on habitava. Aren, avergonyit del seu defecte, s’oferia sovint a escombrar tota la sorra. Però Flora s’hi negava. La sorra cobria el terra de pedra fred i dur i creava una superfície tova, agradable i càlida. Li agradava la sorra. Va començar a haver-hi tanta sorra per tot arreu que la resta de vikings no van tardar a adonar-se que el vidre de les noves banyes estava impregnat de granets marrons integrats dins del material. Quan Flora ho va veure, ja era tard. Un dia, en una festa, els vikings van agafar Flora i Aren i els van fer pujar sobre una taula. Els dos estaven morts de por. Què els dirien? Però davant la seva sorpresa, van proposar un brindis per la parella. Tothom estava molt content per ells. L’amor no sorgia sovint al regne dels morts. I es va celebrar la festa més llarga que mai s’havia vist. A partir d’aleshores, les banyes de vidre van començar a integrar dibuixos fets amb sorra que les van fer encara més boniques del que ja eren. I quan un nou hoste arribava al Valhalla i preguntava per les banyes, els vikings li presentaven als dos artistes bufadors de vidre.

Conte de l’Elna Roca amb les paraules,

DONA BUFADORA DE VIDRE

VALHALLA

SORRA

Contes per a un confinament – 31 Març 2020

Finalment s’havia acabat el judici. El veredicte havia estat el previsible: condemna per doble temptativa d’assassinat. Ella havia estat absolta, ja que s’havia considerat l’atac com a defensa pròpia. Davant de les càmeres de centenars de periodistes, el llop va ser traslladat a la presó. La Capu i la seva mare van parlar amb l’àvia i la van convèncer perquè es traslladés a viure amb elles. Però la Capu necessitava desconnectar de tot allò, necessitava anar-se’n lluny. Després d’uns mesos de discussions amb la seva mare, ella va entendre la necessitat de la seva filla. Així que la Capu va fer la maleta i va marxar. Volia un destí tranquil, aïllat, obert al mar, amb gent, però no molta, amb paisatges bonics. Va anar cap al port i va agafar el primer vaixell en direcció Menorca. Era hivern i encara no hi hauria turistes. Li aniria bé estar rodejada d’aire de mar. Podria llegir a les platges desertes, recórrer l’illa amb moto, fer pícnics sota un far. Però tot això li va durar una setmana, el temps que va tardar a adonar-se que, si volia seguir sobrevivint, havia de buscar-se una feina.

Trobar una feina a Menorca en temporada baixa no era fàcil. I menys per a una estrangera a l’illa. I menys per a una persona sense carrera universitària. Bé, en realitat això últim no afectava gaire. Després de setmanes enviant currículums, alimentant-se únicament d’arròs i pasta, finalment la van trucar per una feina. Començaria el dilluns següent. La Capu estava feliç. La feina no estava malament, treballaria a l’aire lliure i recorreria totes les platges de Menorca. A més a més, estaria fent un servei a la societat, o això li havien volgut fer creure. El dilluns es va presentar a l’oficina per rebre instruccions. I les instruccions li van arribar en forma d’una escombra i un horari amb la platja que havia de netejar cada dia. Quan li havien parlat d’escombrar les platges de Menorca perquè estiguessin llestes per a la temporada alta no pensava que fos tan literal. Però quin remei. Va agafar la moto i l’escombra i es va dirigir cap a la primera platja. I va començar a escombrar. I a escombrar. I a escombrar. Hi havia tanta sorra! Quan el Sol s’estava ponent encara no en portava ni la meitat. Però l’endemà havia d’anar a una altra platja. Com s’ho faria? Es va posar les piles i a les dotze i mitja de la nit va aconseguir acabar. Estava tan cansada que es va quedar adormida a la platja, abraçada a l’escombra. El dia següent, el Sol la va despertar. Va agafar la moto, l’escombra, va passar a comprar alguna cosa per esmorzar i es va dirigir a escombrar la platja que li tocava. Quan hi va arribar, gairebé es posa a plorar. Era el doble de gran que l’anterior. Però necessitava els diners i s’hi va posar.

Al cap de cinc dies, una parella de jubilats que passejava per la platja va trucar a emergències: hi havia una noia morta abraçada a una escombra. De seguida va arribar l’ambulància. La noia no estava morta, però necessitava hospitalització urgent. I, com que això és un conte, explicarem que la Capu, una vegada recuperada, va denunciar l’empresa. I que l’empresa va haver de tancar i li va haver de pagar una indemnització que la Capu va utilitzar per apuntar-se a un curs del que era la seva passió: la defensa personal. I des de ja fa uns anys, la Capu ensenya a totes les caputxetes vermelles a defensar-se dels llops que encara campen lliures. Però, espera, perquè això és un conte. I en un conte podríem imaginar que ja no hi ha llops dels quals defensar-se, perquè els llops ja fa temps que han après a no atacar caputxetes. Aleshores la Capu… seguiria fent classes de defensa personal. Perquè qui sap quantes altres espècies d’animals et poden atacar quan menys t’ho esperes.

CAPUTXETA VERMELLA

ESCOMBRA

PLATGES I PAISATGES DE MENORCA

Contes per a un confinament – 30 Març 2020

Ja n’estaven farts. No podien aguantar més aquella situació. Tota l’assemblea hi estava d’acord. S’havien reunit al cau del conill per no ser descoberts. Qualsevol intent de rebel·lió podia ser castigat amb penes de cadena perpètua. Sort que el conill donava suport a la causa i els havia cedit el seu amagatall. Ja feia temps que debatien maneres de canviar la situació. El problema era que mai s’acabaven de posar d’acord. Però aquella última mesura va ser la gota que va fer vessar el got. Després de pujar-los els impostos, de fer fora els habitants del barri del Xampinyó per construir un complex hoteler, de suprimir les ajudes per a les famílies amb risc d’exclusió i d’obligar a tots els habitants de Gnomilàndia a pintar les seves cases-bolet de color blau per homenatjar la casa reial, ara la princesa havia decretat que durant l’audiència que concedia el dia de Gnomilàndia, tots els habitants que es volguessin adreçar a ella havien de pagar 10.000 gnomins. Això ja era massa. Els gnoms no estaven disposats a acceptar aquella humiliació. El dia de Gnomilàndia era l’únic dia de l’any que la princesa sortia al carrer per escoltar les propostes i les queixes del seu poble. Amb aquella restricció deixava sense veu a la majoria dels gnoms del regne. L’assemblea, després de debatre durant hores, va aconseguir idear un pla. Haurien d’aconseguir convèncer l’infiltrat que tenien com a criat de la princesa perquè acceptés, i no els seria fàcil que la bruixa gnoma s’avingués a col·laborar. Però l’odi general contra la princesa els facilitaria la feina.

El dia de Gnomilàndia va arribar. Els criats van obrir les cortines de la cambra de la princesa com qualsevol altre dia. Van preparar-li l’esmorzar, la van pentinar i la van vestir. La princesa va somriure davant del mirall. Estava esplèndida. I, a més a més, aquell any cap gnom miserable li embrutaria les faldilles amb llàgrimes i mocs. Només li faltava la corona. Per què tardava tant en portar-la aquell gnom estúpid? El que la princesa no sabia era que aquell gnom estúpid estava untant la corona amb un ungüent màgic. Quan la corona va tocar el cap de la princesa, ella va somriure encara més. Estava imponent. El criat va respirar alleugerit. Ella no sospitava res. El pla anava sobre la marxa.

La princesa va sortir al carrer escortada per la seva guàrdia i va avançar en processó cap a la Plaça Major, on s’instal·lava cada any l’audiència pública. De seguida, el primer gnom es va avançar per parlar. Un estat de neguit va córrer entre els assistents. Aquell gnom era un senzill infermer, com hauria aconseguit els 10.000 gnomins per parlar amb la princesa? Un guàrdia va avançar cap a ell i li va preguntar si tenia els diners. Un “no” ferm i serè va ressonar per tota la plaça. Tots els gnoms van contenir l’alè. El guàrdia es va girar cap a la princesa, esperant rebre ordres. I aleshores es va produir l’inimaginable. La princesa no va dir res. Res de res. De fet, la princesa no podia separar els llavis, una espècie d’encanteri els mantenia units. Aprofitant la confusió dels guàrdies, que no podien actuar si no rebien ordres directes, el gnom infermer va aprofitar per llegir el discurs que havien redactat a l’assemblea, un discurs on es demanava, a més a més de l’abolició de totes les mesures preses per la princesa, la supressió de la monarquia i la utilització de l’arca reial per a pagar millores socials i culturals. Quan va acabar el discurs, va regnar els silenci. Però en veure que la princesa seguia muda i que els guàrdies seguien sense actuar, el públic va esclatar en aplaudiments i crits d’aprovació. Fins i tot els guàrdies, farts de la tirania d’aquella princesa i de les seves condicions laborals penoses, es van unir a l’ovació. La princesa, humiliada i atemorida, va sortir corrents a refugiar-se al seu palau. La notícia es va estendre i els carrers de Gnomilàndia es van convertir en una festa. I així va ser com el Regne de Gnomilàndia es va convertir en la República de Gnomilàndia, el primer territori del Món dels Contes a desfer-se de la monarquia.

 

Conte de la Elna Roca amb les paraules:

GNOMS

CARRER

CORONA DE PRINCESA

Contes per a un confinament – 28 Març 2020

Durant el dia, solia seure en un banc que hi havia al carrer Marina amb Indústria. Des d’allà, observava els vianants que passaven, amb uns ulls blaus tan profunds que semblava que et llegien l’ànima. Als matins, algun veí li portava pa o alguna cosa per esmorzar. Mai demanava res. Parlava poc. Però sempre donava les gràcies a aquells que l’ajudaven. Al migdia anava a dinar a un menjador social i després tornava a seure al mateix banc. Les seves úniques propietats eren una manta i una cafetera que sempre aferrava amb força, com si tingués por que se li escapés. Ningú havia aconseguit mai descobrir què tenia aquella cafetera d’especial. Algun veí havia deduït que li devia agradar molt el cafè i un matí n’hi havia portat. Però per sorpresa seva, l’home l’havia rebutjat. Aquest objecte li havia fet agafar entre la gent del barri el sobrenom de “el Cafeter”.

Aquella nit d’hivern, el Cafeter s’havia anat a refugiar al pàrquing que hi havia davant del seu banc. Dormia allà les nits més fredes. Quan per fi havia aconseguit agafar el son, uns tocs suaus al peu el van despertar. Algú li estava fent pessigolles. Va començar a riure, demanant al causant que aturés aquella tortura. I el causant va parar. Entre enfadat i divertit, l’indigent va incorporar-se per veure qui havia gosat destorbar el seu son. Els ulls se li van obrir com taronges quan va veure que es tractava d’un conill blanc com la neu. Què hi feia un conill a Barcelona? Es deuria haver escapat d’alguna casa? Es van mirar un moment, i, de sobte, el conill va creuar la carretera, deserta en aquelles hores de la nit, fins a la vorera del davant. No podia deixar que s’escapés. Algú l’estaria buscant. El Cafeter es va posar les sabates, va agafar la manta i la cafetera i va anar darrere del conill, que no s’havia mogut de la vorera, com si l’estigués esperant. Quan l’indigent va creuar, el conill es va posar a córrer. El Cafetera ja tenia els seus anys i li costava seguir el ritme del conill, però cada vegada que parava a recuperar l’alè, el conill també s’aturava. I així van recórrer illes i illes de cases. Si algun veí amb insomni hagués sortit al balcó i hagués vist aquell espectacle, l’endemà hauria jurat que ho havia somiat.

Finalment, el conill es va aturar davant d’un plataner, en aparença igual als milions de plataners que hi havia a Barcelona. L’indigent es va atansar al conill, poc a poc, per a no espantar-lo, disposat a atrapar-lo. I just quan li va posar les mans a sobre… el món va desaparèixer. El va envair una sensació de mareig i un cop molt fort va tornar-lo a la realitat. On era? Semblava un bosc. Va mirar al seu voltant i va localitzar la seva cafetera, que li havia caigut en l’impacte. Els arbres eren molt alts i tot estava ple de flors de mil colors que l’observaven. Flors que l’observaven? S’hi va atansar i, efectivament, es va fixar que les flors tenien una espècie de punts que semblaven ulls. Va allargar la mà per tocar-ne una, però, a la velocitat d’un parpelleig, la flor va aixecar una fulla i li va etzibar una bufetada. La flor l’havia pegat! Els matolls es van moure i, entre les flors, va aparèixer el conill blanc que l’havia guiat fins allà, acompanyat d’un grup de papallones. Les papallones van volar fins a l’alçada dels ulls del Cafeter i van formar les següents paraules: “Ella t’espera”. “On sóc?”, va preguntar l’home. Obviant la seva pregunta, les papallones van formar un altre missatge a l’aire: “Segueix-lo”, i una fletxa que indicava el conill. El conill va començar a saltar entre els matolls i el Cafeter el va seguir. Van caminar una bona estona pel mig del bosc. A mesura que avançaven, l’indigent s’anava adonant que aquell lloc li resultava familiar. Que aquella flor que l’havia pegat i aquells missatges escrits amb papallones li havien donat una estranya sensació de… casa. De sobte, entre els arbres, va aparèixer un enorme castell blanc, tan alt que semblava arribar al cel. Les portes es van obrir soles i van entrar a una sala llarguíssima. Al fons, una figura femenina vestida amb colors vius i brillants l’esperava. Quan va ser a prop seu, la dona li va dedicar el somriure més honest i lluminós que mai havia existit. On havia vist aquell somriure abans?

– Ben tornat. – li va dir la dona. I fixant-se en la cafetera que no havia deixat d’estrènyer durant tot el camí i somrient encara més, va afegir – Veig que l’has guardat durant tot aquest temps.

La dona va respirar fons abans de pronunciar les següents paraules. El somriure se li va enfosquir. Una llàgrima li va baixar per la galta.

– He d’anunciar-te, amb una barreja de sentiments contradictoris, que la meva germana ha mort.

La dona va esperar la reacció de l’home, que encara no acabava d’entendre res del que estava passant. Tot li resultava tan familiar… I de cop, com un torrent violent, els records van tornar a la seva memòria. Va recordar la seva casa de fusta en aquell bosc màgic. Va recordar que s’havia enamorat de la noia més maca i divertida del món: la filla del cuiner de palau. Va recordar que ella també l’estimava a ell. Va recordar una princesa cruel que, gelosa, havia volgut trencar la seva relació. Va recordar com, al no aconseguir-ho, havia convertit la seva enamorada en una cafetera. Va recordar com la germana petita de la princesa, la persona amb el somriure més honest i lluminós que mai havia existit, el va ajudar a fugir de la fúria de la seva germana.

Les llàgrimes van inundar els ulls del Cafeter. Poc a poc, va deixar anar la cafetera que estava agafant amb totes les seves forces i la va dipositar a terra. Una ventada va obrir el finestral d’una revolada i va envoltar la cafetera, creant un petit tornado al seu voltant. Quan es va aturar, al lloc on abans hi havia l’objecte va aparèixer una dona gran, aproximadament de la mateixa edat que el Cafeter. Els dos es van mirar i es van fondre en l’abraçada més llarga de la història de les abraçades.

Conte de l’Elna Roca, amb les paraules

INDIGENT

BOSC ENCANTAT

CAFETERA

Contes per a un confinament – 27 Març 2020

Sempre havien sentit que les proves d’iniciació eren dures. Però estaven envoltades d’un gran secretisme i mai havien acabat de fer-se una idea clara de en què consistien. Imaginaven que devien tenir lloc en una illa tempestuosa on havies d’aconseguir atrapar un llamp en una ampolla o creuar un llac ple de criatures monstruoses. Aquell dia, es respirava una agitació general entre totes les bruixes joves. Aconseguirien passar la iniciació i obtenir l’anell de bruixa oficial o moririen en l’intent? El neguit es va convertir en sorpresa quan van arribar al lloc designat per a les proves. Era un bosc mediterrani, tranquil, un bosc on gairebé totes elles havien anat d’excursió de petites a buscar castanyes: el Montseny. Allà tindria lloc l’experiència més extraordinària que mai viurien? A aquell bosc on el perill més gran era que t’ataqués un porc senglar? Però les joves aprenents de bruixa havien après durant els anys d’entrenament a no fiar-se de les aparences. Així que van deixar de banda els seus prejudicis i van posar alerta tots els seus sentits, preparades pel que pogués venir. I van esperar. I esperar. I esperar. Però van passar els minuts i allà no passava res. Res es movia entre el fullatge. Ni un trist porc senglar. Una bruixa que no s’acabava de creure que allò fos real, va suggerir que potser aquell paisatge era una il·lusió que havien de trencar. Però no. Estaven al Montseny de veritat. Una bruixa amb hiperactivitat que ja no aguantava més va proposar anar a explorar la zona. La idea va generar debat. Unes, avorrides d’esperar, van donar suport a la proposta. Les detractores, en canvi, consideraven que eren bruixes, no monitores d’esplai. El debat va anar pujant de to i, finalment, una part del grup es va escindir i va decidir emprendre l’exploració, mentre la resta es van quedar allà, esperant. Durant el debat, la bruixa més jove de totes havia patit un atac de pànic i estava corrent en cercles traient espuma per la boca, mentre tres bruixes corrien darrere seu llençant encanteris per intentar aturar-la. Una altra bruixa, avorrida, va començar a arreplegar fulles i les feia cantar. Poc a poc, va anar configurant un cor de fulles: les d’alzina eren les sopranos, les de faig les mezzosopranos, les de castanyer els tenors i les de roure els baixos. L’espectacle va atraure les altres bruixes que van sumar la seva màgia per a convertir els arbres en instruments: un sacsejava les fulles com si fossin maraques, un altre feia percussió picant el tronc amb les seves branques, un roure que tenia un forat molt gran xiulava… La bruixa de l’atac de pànic es va calmar i, animada per la música, es va posar a ballar mentre l’arc de Sant Martí li sortia de la punta dels dits com cintes de colors que giraven al seu voltant. Altres bruixes es van posar a ballar amb ella. Al cap d’una estona van tornar les bruixes excursionistes, que no havien trobat res interessant als boscos del Montseny, i es van unir a la festa. Una bruixa experta en miracles va convertir l’aigua de totes les cantimplores en vi i, com que començava a fer-se fosc, una altra bruixa va encendre un foc incombustible i el va deixar surant a l’aire. La bruixa més animalista va cridar totes les cuques de llum de la zona, que van omplir l’espai de petits puntets lluminosos i ballarins. De sobte, un crit. La música es va aturar, i totes les bruixes es van girar cap a la bruixa que havia cridat. Però només era un porc senglar. Totes van riure i la festa va seguir. El porc senglar va començar a avançar, poc a poc, cap al centre del grup. Un comportament estrany per a un porc senglar. Quan estava just a sota del foc, va obrir la boca i, davant l’estupefacció de totes les bruixes, va vomitar mig centenar d’anells daurats. Ho havien aconseguit. Havien transformat una situació de nervis, tensió i disputes en una festa plena de creativitat, alegria i col·laboració. Allò era la veritable màgia. Ja eren dignes de l’anell de bruixa oficial.

I si us arriba algun dia la llegenda que als boscos del Montseny s’hi produeixen aquelarres, tranquils, només són aprenents de bruixa superant amb èxit la seva prova d’iniciació.

Conte de l’Elna Roca, amb les paraules:

ANELL

BRUIXA JOVE

MONTSENY

Contes per a un confinament – 26 Març 2020

Els humans eren imbècils. Què hi feien tots allà? Allò era insuportable. No podia respirar. I no veia res. Els humans eren imbècils i massa alts. Aux! Ja l’havien tornat a trepitjar. Desavantatges de tenir els peus tan grans. S’estava començant a posar nerviós. Ell, que venia d’una comunitat tranquil·la de les muntanyes on mai passava res. Aquell mag l’havia tornat a enredar. De tant en tant, sentia com una treballadora demanava a la gent que fes cua. Però ni cas. Tots allà amuntegats a la porta empenyent sense sentit. Si no fos perquè en el punt on estava no podia anar endavant ni endarrere, sinó que depenia del moviment de la massa, ja feia estona que hauria desistit. “Ves al Mercadona”, li havien dit, “allà segur que en tenen, tenen de tot”. Però no havia tingut en compte que una vegada s’havia demanat a la població que no sortissin de casa, tots havien sortit com una horda d’orcs excitats a comprar al Mercadona. Preferia mil vegades tornar a lluitar contra un drac que haver de lidiar amb la raça humana. Finalment, la inèrcia i una forta empenta el van propulsar dins del supermercat. No era la primera vegada que entrava en un Mercadona, però mai havia vist aquell espectacle tan grotesc. Allò era pitjor que un exèrcit de nans preparant-se per anar a la guerra. Com que degut a la seva alçada no era capaç de veure què hi havia a la meitat superior dels prestatges, va pensar que el més fàcil seria preguntar i demanar que l’ajudessin. Entre les corredisses, la quantitat de gent i les seves passes més curtes que les dels que l’envoltaven, li va costar una bona estona trobar algú que l’atengués. Finalment, quan li va demanar a la dependenta el que necessitava, ella es va posar a riure.

–          Guants, diu. Que no mires les notícies? No queden ni guants, ni mascaretes ni gel antisèptic. Enlloc.

Genial. El mag l’havia tornat a enviar a una missió impossible. Però per què necessitava guants un mag de la seva categoria? Guants per a fer què?

El hobbit, esgotat, va tornar al que des de feia un mes era casa seva i va encendre aquella pantalla negra que els humans anomenaven televisió. De seguida que tornés a veure el mag li diria que no volia seguir destinat al món humà, que volia tornar a la Comarca. I aleshores el va veure. A la pantalla. Deien que era un reputat metge de terres estrangeres que havia vingut a ajudar. Mentre estava intentant entendre què estava passant, van trucar a la porta. Era ell.

–          Has trobat els guants?

–          No… he anat a buscar-ne, però m’han dit…

–         És igual. No hi ha temps. Hem d’anar per feina. Té, posa’t aquesta bata. Em faràs d’ajudant.

–          Però… hi ha un virus que està infectant…

–    Als humans, Bilbo, està infectant als humans. Tu i jo no som humans. Així que estigues tranquil. Som-hi.

–          Però tu i jo… sols? Hi ha molta gent…

–          Sols? Sols no. La resta de mags ja s’han posat a treballar.

I així va ser com el mag Gandalf amb l’ajuda del hobbit Bilbo i de molts mags més van acabar amb aquell terrible virus que amenaçava l’espècie humana.

Conte de l’Elna Roca, amb les paraules:

MERCADONA

BILBO

GUANTS