El vestit nou de l’emprerador

Contes Catalans. Aquesta és la temàtica que van desxifrar els nens i nenes de l’Espai del Casal Català de Brussel·les durant l’inici del curs d’enguany, i a la vegada, el fil conductor de la segona jornada que vam dur a terme aquest passat diumenge 16 d’Octubre. Aprofitant el bon temps que feia en plena tardor, els monitors van transportar l’activitat a l’aire lliure. Prèviament s’havia dit als nens i nenes que havien de portar roba vella que poguessin embrutir sense que passés res, però… per què?

image3

image4

Doncs molt senzill! La resposta va arribar de seguida de la mà del conte del “Vestit nou de l’emperador”, la primera de les històries populars. Els nens i nenes, amb l’ajuda dels monitors, van elaborar les seves pròpies samarretes, amb uns dissenys d’allò més colorits relacionats amb el món dels contes. Dracs, princeses, bruixes i tot tipus d’animals van ser els principals protagonistes. Mentre la pintura s’assecava vam aprofitar per jugar a jocs populars que van fer suar a grans i petits (fins i tot als monitors!)

El resultat d’aquesta activitat va deixar a més d’una família amb la boca ben oberta, quins artistes que tenim!

img_9781

image2

 

Montserrat: un símbol

La muntanya de Montserrat va ser el lloc emblemàtic que varem comentar el dia 20 de març. “Situada a cavall de les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat, s’hi aixeca el Monestir de Montserrat, una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat, una marededéu trobada.

El nom prové de la paraula mont, muntanya, i serrat, cadena muntanyosa. Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes), i precisament aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l’instrument per serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades una al costat de l’altra, que fan pensar en dents de serra. Precisament en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d’or sobre camper de gules, amb una serra d’or tallant-les pel damunt” (ca.wikipedia.org).

Podeu escoltar el programa de Catalunya Radio “Montserrat: un símbol, fe, llengua, cultura i patria” amb contes, mites i llegendes sobre la muntanya de Montserrat. Feu clic damunt de la imatge inferior per activar el reproductor.

La llegenda del monstre de Banyoles

Explica la llegenda que fa molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran profunditat, del llac de Banyoles.

Li cobria tot el cos una escata d’afilades pues d’os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava plantes, enverinava fonts, empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç.  Els caps de bestiar que s’esqueien a passar a prop del seu  cau desapareixien com per art d’encantament, dins de la seva  gola.

La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars com si res. Ni dins de les muralles els vilatans estaven segurs. Tot i tancar-se a casa amb balda i assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella bèstia.

Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent sentit  de la feresa del Drac, van pensar que seria encara més heroic matar un Drac, per poder contar el seu valor a l’arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar la gesta que anirien a fer als pobres vilatans de Banyoles.

Van acostar-se a l’estany i, plantats enmig del descampat que actualment  rep el nom de Draga, gosaren plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va intentar fugir, i el Drac es va entretenir una mica més amb ell… fins que se’n va cansar.

Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l’escena, van córrer a Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la historia, una mica adornada, per deixar  en millor  lloc els seus homes.

Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s’encaminaren cap a la vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien a realitzar dels ja pobres banyolins.

Quan hi van arribar, plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb  força desgana, es va presentar a la batalla…..una batalla que poc va durar. Va ser força confusa, i del seu resultat poc se’n sap. Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D’altres, que va suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el drac,  va continuar fent de les seves.

Els banyolins, horroritzats en veure l’exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només  un miracle els podria salvar. I un miracle és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit parlar d’un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles.

Els banyolins anaren a suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir totes les supliques accedí a alliberar la gent del Drac.

Així fou  com sortí de la vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins son era el Drac. Quan el Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar.

Llavors el monjo es dirigí  cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo. A l’arribar, va cridar a la gent:

-Veniu, bona gent, i mireu el vostre Drac. Heus ací la bèstia maligna- i mirant la cara i les armes de la gent, prosseguí- deixeu les armes a terra, doncs aquest Drac no us farà res.

Un vilatà, quan es va recuperar de veure el Drac tan manyac, es decidí a dir: -Matem-lo ara que el tenim amansit!

-Us en guardareu bé prou! -va protestar el monjo-  Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja herbes i arrels!

-I la gent que ha desaparegut? –replicà un altre vilatà.

-A les ordres i servei de Carlemany- respongué el monjo- Aviat tornaran a casa, no patiu per ells.

– I els ramats? –cridà una altre vilatà

-Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany.

La gent es quedà mirant el Drac, sense saber ben bé què fer. Fins que un nen sortí del mig de la multitud i acaricià el drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit l’imità.

Finalment el monjo s’endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar tranquil. I si algú s’acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la gent.

 

Llegenda de Sant Jordi a Cavall Fort

Centúries i més centúries enrere es va presentar a les terres catalanes, a les portes de la vila de Montblanc, un drac espaordidor, que es podia moure als tres elements, perquè volava, nedava i caminava.

El drac, amb el seu alè fètid i verinós, matava i engolia els ramats i amenaçava la vila. Els cavallers més valents van intentar donar-li mort, però el drac els vencia amb facilitat.

Davant del terror que el drac imposava a la vila i a tota la comarca, el rei va convocar tot el poble i van acordar donar a la bèstia un parell de bens cada dia, cosa que va calmar el drac i va deixar tranquils els montblanquins. Acabats els bens, li van donar bous i cavalls, i quan ja no disposaven de cap animal, van decidir que, per sorteig entre els habitants de la vila, cada dia li lliurarien una persona.

Segueix llegint aquí.