Contes per a un confinament – 25 Març 2020

Vivia en una casa a la costa. Era l’únic racó habitat en el perímetre de dos quilòmetres. Estava situada davant d’una platja verge de sorra fina, sense arbres, només amb petites plantes que creixien aquí i allà. Un tancat envoltava la construcció. I l’espai que quedava entre les parets de fusta i la tanca era el seu domini. Amb  les seves quatre potes es passejava per la zona com si fos un rei controlant els seus territoris. Mai l’havien deixat entrar a la casa, era un animal massa gran, però no hi tenia cap interès. De tant en tant treia el cap per alguna finestra que s’havien deixat oberta, per veure si aconseguia una pastanaga o un terrós de sucre. Però el que a ell li agradava eren els espais oberts. Quan els seus amos se l’enduien a galopar per la platja… allò sí que era vida. Des de la casa podia veure el mar. El fascinava aquella extensió blava infinita de la qual només s’intuïa la superfície. Què hi deuria haver allà sota?

Un dia que els seus propietaris havien agafat el cotxe per anar a pescar, els va veure tornar i descarregar un objecte molt pesat.

–          Mira, Popeie, vine. Mira què hem trobat.

Curiós, el cavall va seguir les indicacions de la seva propietària i s’hi va acostar. Era un objecte de ferro enorme, recobert d’algues i musclos marins.

–          És una àncora! Deu ser d’algun vaixell molt antic que es devia enfonsar al mar.

Els humans van deixar l’objecte al costat de la tanca amb la idea de netejar-lo l’endemà. El cavall se’l va quedar mirant. S’havia quedat com hipnotitzat per l’àncora i no va poder apartar-ne la mirada fins que es va fer fosc, i els ulls se li van començar a tancar.

Quan els va tornar a obrir, tot semblava canviat. Les estrelles brillaven més fort que mai, la casa havia canviat de color i el tancat havia desaparegut. L’àncora seguia allà, però ara hi havia una cadena lligada a ella, una cadena molt llarga que s’allunyava fins a la platja. El cavall va començar a seguir la cadena fins que va arribar a la vora de l’aigua on la cadena seguia cap al fons del mar. Sense vacil·lar, el cavall va continuar el camí, endinsant-se més i més al mar. Quan l’aigua estava a punt de cobrir-lo del tot, li van aparèixer al coll unes membranes estranyes i es va adonar que li permetien respirar sota l’aigua. Així que va enfonsar-se a l’aigua i va continuar seguint la cadena. Fins que va arribar al fons. La cadena estava lligada a un vaixell minúscul, una mica més petit que la seva peülla. El cavall va observar el paisatge. Una extensió de sorra i roques enorme s’estenia al seu voltant. De sobte, des de darrere d’una roca, un altre cavall va treure el cap. Però conforme anava sortint, es va adonar que aquell cavall, tot i tenir el cap de cavall i les dues potes del davant, no era ben bé un cavall. Cap a la meitat del cos li apareixia una cua de peix enorme. Més cavalls-peix van començar a  sortir de tot arreu i li van donar la benvinguda. De seguida es van entendre i van començar a ensenyar-li la zona. Li van mostrar unes roques on creixien totes les pastanagues que volgués, i unes altres que si les llepaves eren dolces com un terrós de sucre. Van fer carreres per un prat immens i van rebolcar-se per la sorra com si no hi hagués un demà.

Al matí següent, quan el cavall es va despertar, l’àncora ja no hi era. Però el cavall acabava de fer un descobriment que canviaria per sempre la seva manera d’entendre el món. Acabava de descobrir el món dels somnis.

 

Conte de l’Elna Roca, amb les paraules:

PLATJA

CAVALL

ÀNCORA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s